TEMPS ERA TEMPS ERA TEMPS ERA...

Sempre que obro el conte que la meva mare em llegia quan era petit, recordo la innocència d’una infància que probablement va passar massa ràpid. Cada moment que m’arriba al cap, el recordo com si hagués passat ahir. Probablement els records vius i feliços són els que durant més temps no oblides. Per bé que si ahir va ser un bon dia, hauries de saber esborrar-lo i oblidar-lo del teu imaginari. Sort doncs, d’aquesta característica que tenim els humans de oblidar i recordar en funció de les nostres necessitats. Es pot considerar que sempre és així? No ho crec pas. Va en funció de la importància de l’acció que ha ocorregut.

Si jo tanco els ulls i em ve una flaira d’una olor determinada que em porta a l’estiu d’unes vacances inoblidables, probablement a l’instant, podré recrear la situació a la meva ment com si aquesta succeís en directe. Aquesta flaira jo l’he olorada. Els records em fan sentir allò que en un moment fosc semblava impossible. Bé doncs vivim del que recordem. O mirem al futur. Jo de gran vull ser petit, jo de petit volia ser gran. Mai estem satisfets en el que tenim. Sempre volem diferent, això és el que ens diferencia de la resta d’animals. Som uns animals que volen més, volen més, i quan ho tenen allò que volien ja no ho valoren. Tornant a la infància, de petit sempre que tens el regal que havies demanat als Reis, un cop hi has jugat un parell de vegades, te n’oblides. Ja no hi jugues. És inconformisme o és egoisme?

Vivim en una societat globalitzada en que per arribar enlloc, has d’haver esclafat a quatre dels teus veïns. O per contra, tu has caigut pel camí. De res serveix la il·lusió dipositada envers a la teva aspiració. N’hi ha prou amb la mala sort o que no siguis tant bo com l’altre o no et sàpiguen valorar. Així doncs, et quedes a l’atur i per això quan ets a casa perquè no tens res a fer, m’entretinc amb records i és curiós perquè... sempre que obro el conte que la meva mare llegia quan era petit, recordo la innocència d’una infància que probablement va passar massa ràpid. Cada moment que m’arriba al cap, el recordo com si hagués passat ahir. Prpbablement perquè el dia que no ens quedi el record, tot serà més trist.

*és clar, està fosc.

RES MÉS

CAPÍTOL 1

Ella no en tenia ganes i així li ho manifestà a en Pau. Podria haver pensat que el que li anava a dir no li agradaria. Però no podia amagar-ho més. Portava dies aguantant-se aquella pressió que li lligava el coll.
Patrícia era una noia llesta i segura, i per això, finalment va decidir dir-li allò que tant li inquietava. Però no es podria haver imaginat mai la reacció del seu marit.
- Com t’atreveixes a ficar-te en la meva vida?- digué ell.
- Només t’ho volia explicar, perquè sàpigues que ho sé i que no penso continuar com si res hagués passat.
Com podia ser que es posés d’aquella manera tenint en comte que la Patrícia estava a punt de partir peres? En Pau es quedà estassat al sofà tal i com havia estat tota l’estona. Només s’havia ocupat d’apagar el televisor quan la seva dona li ho explicava, però poc desprès la va obrir tot insinuant en que no volia seguir-ne parlant.
En Pau però, no podia deixar de pensar en aquella conversa en la qual la Patrícia li exigia una explicació. El sopar era a taula i com sempre, l’home no havia ajudat a la dona a preparar-lo.
- Com és que esperaves que sortís aquella nena davant de l’escola municipal?
- Són coses meves, Patrícia.
- M’ho pots explicar o t’ho he de treure tot jo? Estic farta d’estar sempre pendent de tu, que m’amaguis les coses, mai m’expliquis el que et passa. No entenc perquè encara no has trobat cap moment per explicar-me la relació amb la teva antiga esposa. Vull saber si aquesta nena que esperaves a la porta del col·legi és la teva filla, Pau!
- Patrícia, no continuïs, és tot més complicat. Ara no t’ho puc explicar.
Els interrogants de la dona eren infinits i no trobava resposta a cap incògnita. Aquella nit la parella no va dormir junta. En Pau va passar la nit al sofà-llit de l’estudi. Patrícia, plorà desconsoladament fins passades les tres de la matinada. No entenia res i el son no arribava. Continuaven les preguntes i la preocupació per Patrícia era evident. No sabia què pensar i les hipòtesis eren del tot desmesurades. O no.

CONTINUARÀ...

ELENA A LEUVEN

Aquestes són les fotos que vam fer durant l'estada a Leuven amb l'Elena. Allà vam veure que s'ho passarà d'allò més bé i que tot està preparat perquè es senti com a casa.

OPINA

"Si vas al médico de urgencias, nunca vayas en tren"

El problema es que aunque ya no es notícia, las cosas continúan igual de mal. La semana pasada, por motivos personales, tuve que ir en tren y a urgencias. No fue el mismo día, por suerte mía. Porqué la puntualidad y la rapidez no son cosas envidables de estos dos grandes servicios y que a menudo fallan.

Era Domingo. Aquel día tuve que acompañar a un familiar mío al médico, sin cita previa. Fuimos al CUAP (Centre d'urgències d'atenció primària) de l'eixample, no voy a determinar cual, porqué creo que no es cosa de un solo hospital. Falta de personal, es el principal problema. La formación y la simpatía de los médicos de guardia es envidable, pero faltan. Vereis... matemáticamente si hai dos médicos y cuatro pacientes, el resultado no sale. Pero se puede arreglar, los dos siguientes, esperan. Pero no debemos olvidar que cada vez que llega una ambuláncia, se debe atender al paciente más grave, sin discutir, evidentemente. Si esperas mucho tiempo, eso significa que lo que tienes no es nada grave. No quiero decir cuantas horas tuvimos que esperar ni cuantas personas había por cada médico de guardia. Pero creo que falta personal. Pido por lo tanto, que se pongan las pilas los correspondientes y inviertan en formación, material... para que dentro de unos años no falten médicos en este país que cada vez necesita más atención, porquè cada vez somos más.

El tren, otro "percal". Problemas a menudo. Aunque parece haber cambiado la situación desde que el AVE llegó en Sants, todavía el único tren que sale y llega puntual, es éste. Los demás, sufren demoras continuamente y a lo mejor me quejo por un cuarto de hora o veinte minutos... no es demasiado, pero es que el tren es muy caro y además no llegan puntuales... si siempre pagas una cantidad de dinero discutible segun el destino, los precios son altos. Porqué se debe apostar por el tren, más frecuéncia, puntualidad, y precios económicos. De vez en cuando, tengo ganas de colarme, porqué si ellos no lo hacen bien, ¿porqué debes hacerlo tú? Pero, ese es un consejo para todos los sitios y ocasiones: nunca pagues con la misma moneda.

En resumen, si vas al médico de urgencias, nunca vayas en tren.

MÚSICA

OPINA

FOTEM L'AIRE CONDICIONAT A TOPE FINS PODRIR EL PARC DEL COSTAT DE CASA

Exagerat. Arriba la calor i tothom té una déria per passar fred al menjador. Sí, sí, fred. Moltes cases no fan un us racional dels aires condicionats. No és perquè sí que la generalitat demani que no baixin el tremostat a menys de 24ºC... és una qüestió de comoditat. No crec que ningú vulgui passar fred i menys amb un aire artificial com el d'aquest aparell que no és gaire saludable si en fas un ús irresponsable. Que si estàs a 20ºC al menjador i surts de casa i al carrer ets a 32ºC, t'agafa un patatús! Evidentment, el contrast és tant considerable que no pots evitar començar a suar amb aquella condensació i un canvi de temperatura brutal.

Que quan els de la Sirena diuen "fanàtics dels congelats", no vol dir que aquest estiu t'hagis de con

gelar amb l'aire mirant la televisió.

Per tant, sense insistir més del compte, m'agradaria que a l'hora d'encendre l'aire condicionat aquest estiu, primer, no l'engeguis si pots obrir la finestra i prescindir de l'aparell i desprès, quan l'encenguis no cal que passis més fred que en ple mes de desembre que, ara com van les coses, i al desembre fa tanta fred.

Tingueu cura de l'aire condicionat, tingueu cura de

vosaltres.

.

OPINA

QUÈ SÓN AQUELLES ETIQUETES?

Ahir i desprès d'estar-ho pensant una bona estona, em vaig fer una pregunta, que si te l'has fet mai, veuràs que no té una resposta clara. Estic parlant d'un fet insólit present però gairebé invisible. Cada dia en creuem centenars però passen desaparcebuts: les etiquetetes de colors vistosos que es posen a baix de les persianes metàl·liques de tots els establiments comercials. Aquells cartellets consten d'una simple paraula i un número de teléfon. Solen posar CERRAJERÍA i per això estan relativament a prop de la "cerradura" de la persiana. La pregunta però, és: surt económicament rentable penjar aquelles etiquetes al costat de tantes altres? Truca ningú? Quan algú truca, hi ha algú esperant aquella trucada? Coneixeu ningú que hi hagi trucat?

Preguntes sense resposta. Podriem fer una prova i trucar, o millor és deixar a disposició de la vostra opinió i experiència saber-ne més sobre el tema. Si voleu explica res sobre el tema, comenteu-ho aquí mateix.

.

BENVINGUTS AL MEU BLOG

Em dic Daniel Testar Trèmols
Avui mateix he decidit fer-me un blog perquè crec que si hi ha algú interessat en saber qui sóc, què m’agrada o com pot contactar amb mi, ho pugui fer.